– The Word for World is Forest: resiliència a l’albor del col·lapse –
Textos de sala de la presentació treballs de la residència The Word for World is Forest
Abgott Project (Gianluca i Marco)
Grand Dehors, una instal·lació d’Abgott Project (Gianluca i Marco), explora un paisatge de memòria (memoryscape) situat en un temps posterior a l’extinció de la humanitat. La instal·lació examina les empremtes de l’existència humana—objectes que hem creat o amb els quals hem conviscut, i que perduraran més enllà de la nostra presència—per transcendir aquests vestigis i fer possible una transició conceptual des de l’existencialisme, el postestructuralisme i la fenomenologia cap al realisme especulatiu. Inspirant-se en el concepte de Grand Dehors de Quentin Meillassoux, que denota un “Altre” lloc que escapa a la comprensió intel·lectual humana—un lloc inaccessible per a les ciències matemàtiques perquè evoca un temps primordial, més enllà de la història humana—Abgott Project proposa un arxiu de materials contemporanis que podrien sobreviure al declivi inevitable de l’Antropocè. Aquesta obra no es centra en identificar les causes d’aquest col·lapse potencial, sinó en imaginar un entorn futur on la humanitat persisteixi només com una presència mnèsica, inscrita en roques, plàstics i deixalles.
A la primera sala, una taula de vidre exposa materials que semblen orgànics, impregnats d’empremtes de l’existència humana en forma de roques, plàstics, llana i altres materials recollits in situ al Konvent. Acompanyats pels sons de l’aigua, els ocells i el vent, aquests rastres, alguns dels quals podrien persistir molt després de la desaparició de la humanitat, no són representacions completes de la nostra espècie. Són fragments, restes que evoquen la presència humana i alhora s’assenyalen l’absència. Maurice Blanchot, que aprofundeix en la relació entre les empremtes i la mort, suggereix que la mort deixa darrere seu una empremta que ens recorda constantment l’absència. Aquesta empremta esdevé llavors un recordatori persistent i inquietant d’un final que, paradoxalment, perdura, alterant així la noció de la finalitat de la mort i creant una continuïtat d’influència i memòria que resisteix al tancament.
El treball d’arxiu i l’experiència museística a la primera sala de Grand Dehors faciliten la construcció cognitiva i emocional d’un esdeveniment futur com si ja fos un record—una forma de “memòria prospectiva” que transcendeix el “Temps de l’Ésser” lineal, profundament lligat a l’experiència humana.
Blanchot també defensa que l’empremta implica una dimensió ètica, especialment en la seva relació amb l’Altre. Les empremtes que deixem reflecteixen les nostres relacions amb els altres, el nostre impacte en el món i les responsabilitats que assumim. Les empremtes d’una vida viscuda de manera ètica (o no ètica) continuen plantejant qüestions als que romanen, desafiant-los a respondre, recordar i perpetuar certs valors o lliçons.
La segona sala presenta una possibilitat especulativa d’existència més enllà de la presència humana, un temps que no és experiencial, lineal, narratiu, fenomenològic o existencial, sinó una cosa Altra. A partir de la idea de Meillassoux que “al pensament li pertoca reflexionar sobre el significat d’un món que existeix en si mateix, independentment de la nostra presència o absència,” Abgott Project utilitza sons ambientals per evocar la possibilitat d’un futur més enllà de l’humà a través del realisme especulatiu. Per accedir a Grand Dehors, l’espectador ha de transcendir les empremtes, que es manifesten com a senyals de la finitud—marcadors del que no pot ser completament present o conegut—per arribar a una forma de pensament que supera la perspectiva antropocèntrica.
Gisela Carrasco
Confabular té els seus orígens en la conversa i la fabula, obrint així la possibilitat de revisar i conspirar col·lectivament futurs possibles. Davant dels discursos apocalíptics, hem volgut reunir-nos per respirar millor, per confabular millor, per reapropiar-nos del passat, present i futur.
Aquest glossari s’ha creat a partir d’una sèrie de diàlegs confabulatius entre el manuscrit Decolonizing Feminist Economics: Possibilites for Just Futures i cadascun dels vuit projectes artístics de la Residència The World For Word is Forest al Konvent durant l’agost de 2024. D’aquesta confabulació, han sorgit les següents idees-acció per altres futurs possibles.
Des de la complicitat i la paraula, ens hem allunyat de la urgència per aturar-nos a pensar, qüestionar i imaginar, juntes, noves maneres d’estar i vincular-nos. Més que reflexionar sobre les nostres pràctiques artístiques i creatives, hem generat trobades per implicar-nos des de dins, activant imaginaris futurs en el present.
Els humans som insignificants i precaris, però tenim un poder extraordinari.
Laura del Vecchio
El terme “low tech” fa referència a tecnologies que redueixen la nostra dependència de les grans corporacions que dominen l’actual panorama tecnològic, sovint anomenades “high tech” o “corporacions d’alta tecnologia”. A diferència de les “high tech”—caracteritzades per sistemes complexos, codis propietaris i pantalles avançades—les solucions “low tech” es defineixen per la seva simplicitat, accessibilitat i capacitat per integrar el coneixement tradicional. Aquests artefactes, pensats per harmonitzar amb l’entorn, es nodreixen de la saviesa ancestral i promouen la sostenibilitat, desafiant la visió capitalista que només les tecnologies impulsades per l’enginyeria més avançada i controlades per un grup selecte d’experts són valuoses o viables.
De la mateixa manera que el sistema de quipu dels antics inques era una forma sofisticada de registre i comunicació, les eines “low tech” es conceben per operar dins de marcs polítics que qüestionen les estructures colonials i neoliberals. Aquestes eines ofereixen alternatives pràctiques que empoderen les comunitats locals, fomenten l’autosuficiència i promouen pràctiques sostenibles. Així doncs, a través d’enfocaments “low tech” i del pensament crític, podem contrarestar les narratives “apocalíptiques” del sistema neoliberal, entenent que el problema no radica en la tecnologia mateixa, sinó en la manera com s’explota i s’implementa i treballant per crear futurs resilients i equitatius basats en la participació comunitària i la cura ambiental.
A Escletxes, Laura del Vecchio col·labora amb el Konvent, Cal Rosal i la comunitat local de Berga per explorar les solucions “low tech” existents i potencials a la regió. L’artista combina la investigació històrica tradicional amb mètodes contemporanis etnogràfics, artístics i poètics, integrant la recerca d’arxiu, els diàlegs i els actes de cura en un videoassaig. Aquest enfocament dual revela el riu com una forma ancestral de “low tech” que la humanitat va utilitzar molt abans de l’aparició del capitalisme. La lectura de la manipulació del curs del riu, lluny de ser ingènua o essencialista, ofereix una perspectiva crítica sobre com les societats humanes han interactuat històricament amb la natura per aconseguir autonomia i sostenir les seves comunitats. Aquest context històric contrasta amb les visions capitalistes que han explotat el riu com a base per a la indústria tèxtil.
La recerca d’arxiu també identifica restes de la industrialització com a ruïnes impregnades de potencial per a la renovació. Del Vecchio explora aquests llocs, marcats pels fracassos de l’industrialisme i el capitalisme, com a punts de transició. Descrits per l’artista com a “escletxes,” aquests espais ofereixen un terreny fèrtil per a l’emergència de noves possibilitats, afavorint el desenvolupament de comunitats autoorganitzades i autosuficients que utilitzen solucions “low tech” per aconseguir autonomia mentre es mantenen en harmonia amb el seu entorn.
El Konvent, un espai contemporani multidisciplinari ubicat en un antic convent establert per donar suport a la colònia d’una fàbrica tèxtil del segle XIX, es presenta com un exemple d’aquesta transició. Aquest lloc, juntament amb la seva vibrant comunitat, es converteix en un símbol de com l’art, la resiliència, la cura comunitària i les perspectives innovadores sobre els recursos compartits poden redefinir la nostra comprensió del progrés, la tecnologia i la indústria.
A través de la mirada del Konvent i la seva comunitat, l’obra de del Vecchio imagina una nova narrativa que integra les solucions “low tech” com a via per construir un futur més equitatiu i sostenible. Enfocant-se en aquestes alternatives, el projecte vol il·luminar camins cap a un progrés que prioritzi la cura del medi ambient i el benestar comunitari per sobre de les pràctiques industrials explotadores.
Luka Lenzin
El gènere no es troba ocult dins dels cossos o les ments humanes, sinó que emergeix obertament a través de les seves relacions. Partint d’aquesta idea i abraçant la noció que el gènere no té una naturalesa fixa, Luka Lenzin inicia un projecte que explora un espai tant històric com fictici, on els tant els constructes sòlids com els especulatius prenen vida. Aquest projecte té com a objectiu construir una memòria social de pràctiques no binàries, agènere, asexuals, aromàntiques i comunitàries.
Examinant l’etimologia de “queer,” que implica quelcom torçat o no convencional, el projecte adopta un enfocament profundament entrellaçat amb els marcs teòrics queer i trans, amb un toc de ironia. Retrata l’Agender com un camí clar i accessible cap a experiències comunitàries, tot i que requereix un viatge tortuós, turbulent i contort a través de paisatges diversos i perspectives alternatives per ser completament comprès.
D’aquesta manera, el projecte busca descentrar les experiències tradicionals o individuals, queeritzant la narrativa mitjançant una estructura fluida que permet transicions suaus a través d’un paisatge semi-fictici de testimonis episòdics i semàntics, així com especulacions.
Lucía Pardo
A 1 destello, Luzia Pardo explora el concepte de raó poètica de María Zambrano, que afirma que la llum transcendeix el seu aspecte físic per convertir-se en una forma de coneixement que integra raó, poesia i sentiment. Utilitzant mantes tèrmiques i materials reflectants, l’obra es presenta com una instal·lació site-specific en la qual la llum esdevé l’element central.
La instal·lació invoca el que el filòsof italià Tonino Griffero anomena atmosfera. Aquestes atmosferes, o quasi-coses (quasi-things), no existeixen plenament com a substàncies o esdeveniments a causa de la seva naturalesa immaterial, però tenen la capacitat d’influir profundament en els afectes i accions de qui les experimenta. A través de cossos lumínics i el joc amb la llum, l’obra crea una atmosfera que convida els espectadors a embarcar-se en una cerca similar a la del Zahorí: un viatge a cegues per allò que només es pot intuir en la foscor.
Aquest procés implica abandonar la raó i la il·luminació tradicionals, explorant altres sentits i dimensions espacials i sensorials des d’una perspectiva alternativa, subterrània i subjacent.
El caràcter ambivalent de la llum en la instal·lació inaugura un balanceig, concepte clau en la filosofia de Zambrano. Aquest balanceig es defineix com un moviment dinàmic i creatiu que busca integrar diverses dimensions de l’experiència humana.
Formalment, es manifesta a través de l’oscil·lació de les mantes tèrmiques i el tremolor de la llum reflectida, combinats amb vídeos i il·lustracions creades a Castilla-La Mancha i Cal Rosal. Aquests espais, que oscil·len entre allò rural i l’urbà, entre el lloc i el no lloc, enfosqueixen les promeses de progrés i millora contínua, posant de manifest el fracàs d’aquestes aspiracions.
Amb aquest enfocament, Pardo articula un procés de conciliació i harmonització, on la raó poètica facilita la integració dels contraris, unint raó, poesia i sentiment. Aquesta integració permet una reconciliació entre els aspectes aparentment dispars de l’experiència humana, oferint una perspectiva més rica i matisada de la realitat.
A 1 destello, la raó poètica no només actua com un pont entre la lògica i l’emoció, sinó que també crea un espai per a l’exploració de noves formes de comprensió. En entrellaçar el racional amb el poètic i el sensible amb l’emocional, Pardo ofereix una experiència que convida l’espectador a reflexionar sobre la complexitat de la condició humana, enriquint la nostra comprensió i desafiant les nocions convencionals de progrés. Convida a reconsiderar i reevaluar les pròpies vides a través del balanceig, l’assaig, l’experimentació i una transformació constant.
Mona Mohagheghi
En una era on el capitalisme s’infiltra en cada aspecte de la nostra vida, fins i tot el son es veu afectat. Les pressions laborals, l’atur, la desigualtat econòmica, l’estatus migratori, el consumisme, la sobrecàrrega d’informació i l’excés d’estimulació interfereixen en els patrons de son. Per a molts, aquests factors—tant directes com indirectes—transformen el son en un veritable camp de batalla. No obstant això, el capitalisme, sempre oportunista, ha trobat maneres de mercantilitzar fins i tot el nostre esgotament. La creixent indústria del son, amb els seus serveis, aplicacions, tècniques i clíniques, es beneficia de la nostra alteració del son, aprofitant-se de la nostra ansietat, cansament i desig desesperat de descans.
Mona Mohagheghi ha lluitat personalment contra l’insomni, una condició exacerbada per les ansietats inherents a la precarietat de la condició de freelance, juntament amb la contaminació acústica constant del seu barri en procés de gentrificació. El soroll incessant de la ciutat, tant dins dels apartaments veïns com des dels carrers de sota, magnifica la seva lluita, convertint el son en un refugi esquiu i inaccessible.
A My Insomnia is more Expensive than Yours, Mohagheghi explora aquesta lluita nocturna presentant informes de polisomnografia ficticis—registres imaginats dels patrons de son dels seus veïns. Ella creu que aquests veïns també romanen desperts a l’altre costat de les fines parets que sovint contempla durant les seves nits insomnes. La instal.lació s’acompanya d’il·lustracions a l’aquarel·la que documenten el seu llit, recontextualitzant aquest objecte omnipresent com un símbol de la fràgil frontera entre el son i l’estat de vigília.
My Insomnia is more Expensive than Yours utilitza l’insomni com a vehicle per explorar els límits de la resistència humana i la fragilitat del cos. L’obra destaca els estats alterats que emergixen de l’extrema privació de son, i aborda la idea de cura comunitària, especialment per aquells més vulnerables quan descansen—o, en aquest cas, quan no poden trobar descans. Aquesta instal·lació no només reflexiona sobre el patiment personal, sinó que també crida a reconèixer i respondre a la situació col·lectiva de qui és víctima d’un insomni costós i persistent.
Mitjançant la promoció d’una forma de cura comunitària alla on l’estat del benestar no arriba, Mohagheghi planteja el repte que William Carlos Williams va exposar en el seu poema “The Silent Cry”: “Vés on dormen les persones i comprova si estan segures” (“Go where people sleep and see if they are safe”).
Sabina Mérida
La casa, com afirma Gaston Bachelard, és un lloc des del qual enfrontar-se al món. És aquesta exploració del simbolisme dels espais que fonamenta el marc conceptual d’Exoesquelet.
En aquesta instal·lació, Sabina Mérida Entrocassi investiga quina mena d’espais pot ocupar una humanitat fracturada, suggerint que l’única possibilitat restant és una opció tan precària com subversiva: habitar el límit com un espai de potencialitat.
Mitjançant l’ús de materials orgànics i inorgànics, Exoesquelet examina la tensió i la fragilitat inherents al fet de viure un temps que s’extingeix. Aquest fenomen es manifesta en el contrast entre la rigidesa estructural dels elements suspesos i la flexibilitat dels materials estampats que pengen d’ells. La dinàmica de les teles—fines i inestables—interromp la noció de refugi, desdibuixant les fronteres entre el refugi i l’exterior. Aquest col·lapse de distincions revela una síntesi del que és intern i extern, del públic i privat, de la seguretat i l’exposició. Això convida l’espectador a ser conscient de la manera com “el cos i l’espai estan en una relació constant d’interacció i ajustament”.
La instal·lació també explora el concepte d’espai negatiu, que fa al·lusió als contorns i limitacions de les formes positives, destacant les vores i els buits que emmarquen i configuren la nostra percepció dels objectes i els entorns. Aquesta interacció conceptual entre les zones ocupades i les no ocupades revela com l’espai negatiu, lluny de ser només una consideració estètica, es converteix en una profunda al·lusió als límits que defineixen i constrenyen les nostres experiències. Aquest enfocament articula una referència als tercers espais, entesos com llocs on els individus “poden confrontar i negociar la seva pròpia llibertat existencial més enllà de les limitacions dels rols formals i les expectatives socials” (Jean-Paul Sartre).
Entenent el refugi i el tercer espai com a experiències subjectives, Entrocassi evoca les possibilitats de cohabitar a l’albada del col·lapse, el compromís de romandre i enfrontar la incomoditat de l’existència humana. Exoesquelet presenta, doncs, un espai on romandre tot assumint la vulnerabilitat com una característica inherent a l’espècie humana i on la cura d’allò comú esdevé central. També ofereix un espai on els fragments de grans narratives, ara transformades en runes i disperses al llarg de la instal·lació, poden ser atesos i preservats.
En quin lloc ens mirarem quan s’esgotin els dipòsits? Què sostindrem, abrigat i encara entre les mans, en cas que un dia pugui ser-nos útil? Exoesquelet respon a aquestes preguntes amb un intent d’integració, la mímica material d’una acollida.