DIARI ARA – Sílvia Marimón

Qui visiti les colònies tèxtils del Berguedà es pot trobar amb la sorpresa que moltes encara estan habitades. La desindustrialització dels anys 80 va tancar les fàbriques, però alguns obrers no en van marxar i avui en aquests micropobles encara hi viuen més d’un miler de persones. Hi ha una certa vitalitat en alguns llocs però també hi ha colònies que estan pràcticament abandonades, i els antics edificis, que amb prou feines sobreviuen entre boscos de ribera, són com vells fantasmes que guarden entre les seves parets les històries de moltes famílies.

Entre Balsareny i Berga hi ha la milla d’or: fins a 16 conjunts patrimonials que durant anys van funcionar com a petits mons aïllats. Hi ha escoles, escoles bressol, esglésies, forns, botigues de queviures, sastreries, les cases dels amos, cinemes, casinos, teatres, convents, fàbriques, els habitatges… Tot ideat i pensat perquè aquests petits nuclis fossin autosuficients i els obrers no abandonessin la colònia. Sovint els carrers i edificis tenien un aire monacal i els amos maldaven per evitar que els conflictes i reivindicacions que esclataven a les ciutats no arribessin a les seves colònies. No sempre ho van aconseguir, perquè a les colònies també hi va haver vagues i protestes.

Cal Rosal, a tocar de Berga, que té la seva pròpia estació de ferrocarril, va ser la primera colònia tèxtil del Berguedà i va arribar a tenir, entre els anys 1950 i 1970, 1.200 treballadors, la majoria dels quals vivien a la colònia. La fàbrica va sobreviure fins al 1992, any en què va tancar les portes després d’un intent de mantenir viva la producció a través de la cooperativa Bergolvan. Curiosament, aquest és el nom que va tenir Cal Rosal durant la Guerra Civil, després que la família Rosal marxés a l’exili i la fàbrica fos col·lectivitzada.

Però Cal Rosal té moltes altres vides. A finals del segle XIX la família Rosal va fer venir a la colònia un grup de monges carmelites perquè es fessin càrrec del convent. A l’edifici hi vivien les monges, que s’encarregaven de l’escola i de la infermeria, i algunes de les treballadores solteres. El juliol del 1992 les monges en van marxar però l’antic convent va passar a tenir una nova vida i es va convertir en un centre artístic multidisciplinari: el Konvent, que programa tot tipus d’activitats culturals i que també és un espai obert a la creació.

Una rèplica del Liceu

A l’entorn del municipi de Puig-reig s’hi van arribar a ubicar fins a set colònies industrials. Una de les més destacables de Puig-reig i potser la més coneguda del Parc Fluvial del Llobregat és la Colònia Vidal, que va ser l’última que es va obrir al Baix Berguedà, concretament l’any 1900. El Museu de la Colònia Vidal organitza visites guiades per conèixer quin era el seu funcionament i el procés de producció. La visita també inclou una exposició permanent que explica el dia a dia dels homes i les dones que treballaven a la fàbrica. A més, es pot accedir a un pis d’una família obrera, a l’escola, a la biblioteca, a la peixateria, al safareig i a les dutxes, entre altres espais. El teatre, que va ser inaugurat el 1947, era una rèplica en miniatura del Gran Teatre del Liceu, però actualment està en ruïnes perquè hi va haver un incendi. L’estat de conservació de Cal Vidal és tan bo que ha sigut escenari d’algunes gravacions, com el telefilm Olor de colònia, una producció de TV3 basat en la novel·la de la terrassenca Sílvia Alcàntara. Però quan tanca el museu o desapareixen les càmeres, la Colònia Vidal no es converteix en un poble fantasma. L’escola bressol continua funcionant i actualment hi viuen un centenar de persones.

Les torres del amos

Una altra colònia interessant és la de Viladomiu Nou, on sobreviu impertèrrita la Torre de l’Amo, que actualment es pot visitar. Els amos de les colònies no hi acostumaven a viure però hi tenien una casa, sempre neta i polida i a punt per acollir-los. Hi passaven alguns dies d’estiu o hi dormien quan pujaven, generalment una vegada a la setmana, per veure com anava tot. Era també un símbol del poder econòmic i social d’uns propietaris que durant anys van tractar de manera paternalista –sovint sense reconèixer-los cap dels seus drets– els seus obrers.