ESPAI DE LLOCS
Del 6 maig al 28 de maig de 2017
Espai de llocs és una proposta expositiva que té l’objectiu de mostrar una mirada àmplia al voltant de la construcció del territori, de l’entorn, de l’espai i el lloc. Un itinerari d’espècies d’espais, de visions distòpiques, de jocs transformatius en l’eix de l’espai-temps. Una oportunitat per adonar-nos de la superposició d’escales en la configuració subjectiva del lloc. Una mostra d’afectes i efectes inherent al fet de ser-hi.
Direcció: Rosa Cerarols
Cartell: Eduard Fíguls
Aba
ndonat?, de Julia Clay i Geppe Monrós.
El projecte Abandonat? reflexiona sobre el fet que res ni cap lloc està totalment abandonat, sinó que es troba a l’espera d’encaminar una nova vida. Explora noves formes de re-utilització d’espais a escala europea a través d’un viatge de tretze mesos i 39.000 quilòmetres per 24 països. D’aquest viatge en deriva una col·lecció fotogràfica documental així com una pel.lícula estrenada l’any 2013 que evoca la bellesa i les històries ocultes d’espais suposadament en desús. En aquesta exposició es mostra una petita selecció d’obra fotogràfica del viatge i també inclou una projecció debat de la pel.lícula amb els seus realitzadors. En aquest projecte uneixen la seva passió amb el seu desig de crear consciència sobre la necessitat de reciclar o de conservar molts d’aquests espais per ajudar a preservar el nostre medi ambient, singularitzar el nostre patrimoni cultural i reduir l’excessiu creixement urbà que s’està apoderant de gran part d’Europa.
Julia Clay i Geppe Monrós són el tàndem de viatge i companys de campervan mobilitzats per investigar i capturar la diversitat de llocs abandonats a Europa amb la finalitat de donar-lis una nova mirada. Julia Clay és una artista multidisciplinar d’origen britànic, amb més de 25 anys d’experiència en el disseny digital, la fotografia, la il·lustració, gràfics en moviment, producció i post-producció de cinema, així com en l’ensenyament de les arts visuals digitals i anglès. Geppe Monrós, pirinenc i hispano-francès, té una llarga trajectòria en matèries creatives com la direcció cinematogràfica, l’escriptura de guió, la fotografia, la producció de vídeos, i també en la supervisió creativa del funcionament d’equips executius.
juliaclay.com / wasabandoned.com / geppemonros.com
Neglected Spaces: Europe in Abandonment de Stefan Baumann
L’objectiu de tots els meus viatges és la documentació per intentar preservar el què passa quan es deixen enrere els llocs i la naturalesa els invaeix per reclamar allò que havia estat seu. És un tribut a la decadència, un rescat contra l’oblit i una manifestació del surrealisme inherent a la relació entre espai construït-espai oblidat-espai recuperat. Les meves exploracions per Europa, des del 2014, m’han fet recórrer dotze països, localitzant 400 espais diferents. Mostrant-ne alguns d’ells em plantejo ensenyar la bellesa de la tranformació d’aquests espais i també reflexionar sobre la contradicció d’aquesta situació davant el fet que milers de nous edificis es construeixen cada dia, altres es desocupen i cada vegada hi ha més gent que no té cap sostre per viure. Les fotografies seleccionades transmeten tristesa, potser fins i tot una mica de basarda, però sobretot, esperança.
Stefan Baumann és un fotògraf austríac autodidacta. L’any 2012 es va comprar la seva primera càmera digital i de seguida es va involucrar en el sub-gènere de l’exploració urbana. Més enllà de trobar i documentar edificis abandonats, sempre ha tingut interès per fotografiar la seva arquitectura i els paisatges resultants. En el camp de l’exploració fotogràfica li atrau molt especialment la barreja de l’acció i la creativitat: buscar, penetrar, ubicar-se, fascinar-se i intentar capturar la bellesa del desús.
Gypsy Soul, de Jordi Oliver.
“Las distancias no son tan grandes porque la música viaja más rápido de lo que pensamos”
Gypsy Soul és un projecte visual que documenta la vida quotidiana i la migració gitana de diversos llocs del món, des d’Andalusia a Rajasthan. Es la narració d’una forma de viure que pren la música com a mitjà d’expressió i com a símbol d’identitat. Per tal de captar el llegat de l’ànima gitana, Jordi Oliver es va posar a la pell de les persones retratades portant a terme un llarg viatge durant el qual va disparar més de 1500 fotografies, algunes de les quals es van publicar en llibre i d’altres es poden veure a l’exposició, la qual s’acompanyarà d’un concert del seu grup Mishto.
Jordi Oliver (Barcelona, 1966) és un documentalista especialitzat en la denúncia social i la fotografia de viatge. Va començar la seva carrera a principis dels anys noranta documentant les transformacions urbanísitiques i socials del barri del Raval de Barcelona. D’aquesta experiència en va sorgir el treball Barrio Chino, que va ser premiat amb la beca de la fundació La Caixa que li va permetre cursar el Màster en Fotoperiodisme a l’International Center of Photography de Nova York. Cursa també el Màster en Documental creatiu a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i l’any 2004 obté una segona beca Fotopress pel seu treballRecuperemos el Trueke, sobre el Corralito d’Argentina. Ha realitzat projectes molt diferents, on són de destacar Despertar (2001), African Request (2007) o Resistirse a olvidar, aquest últim sobre la fotografia com a teràpia per ajudar als malalts d’Alzheimer per recuperar la memòria.
Treballa com a freelance i les seves fotografies es publiquen regularment en revistes nacionals i internacionals, com El País, La Vanguardia, El Periódico i The Guardian. Actualment està treballant també en un projecte expositiu a partir del seu projecte Jungle of Hell, sobre els camps de refugiats al nord de França i Bèlgica.
Espai ocupat, de Mercè Rodríguez.
Diuen: “quan siguis mare tot canviarà”. Quina raó tenen! Suposo que a cadascú la vida li deu canviar d’alguna manera… Per a nosaltres va ser un llarg viatge fins a arribar a una ciutat del sud de la Xina. Allí estava Yu Hang esperant, llavors un bebè de vuit mesos. Tot el temps i tots els quilòmetres confluïen en una habitació a la ciutat de Kumming, com si estiguéssim destinats a trobar-nos… i un sense fi de fils vermells* es van teixir i enredar al nostre al voltant, estrenyent els seus nusos per dins, ocupant-ho tot… I va ser així com tot va canviar… tot es va ocupar. Un embull de fils vermells i en Yu Hang ocupant la casa, ocupant el silenci, ocupant les meves mans i la meva bossa, ocupant la meva mirada, el meu aire, ocupant la nevera, ocupant les parets, ocupant les hores, totes les meves hores, ocupant la meva vida i ànima, ocupant el meu espai, ocupant-ho tot… I no conec un altre lloc millor que el que s’ha teixit. I no vull estar en un altre lloc que no sigui el que estem ocupant i filant nosaltres dos.
*Existeix una creença en la mitologia xinesa que explica que entre dues persones que estan destinades a tenir una vinculació afectiva, existeix un fil vermell entre elles inherent des del seu naixement, on no importa el temps ni el lloc. El fil invisible no pot trencar-se en cap cas, encara que de vegades sigui més o menys tibant.
Mercè Rodríguez es dedica professionalment a realitzar, dissenyar i post-produir audiovisuals per a museografia, institucions, espectacles singulars i televisió. Com a fotògrafa ha participat en diferents projectes, exposicions i arts-events on destaquen el Centre Cultural Can Basté (1997), La Farinera del Clot (2001), Casa Elizalde (2002) i Wandergalerie (2009) a Barcelona, ExAbrupto (2014) a Moià, Konvent.0 (edicions, 2012, 2013 i 2014) i el Clic Cabrianes (2016).
mercephotography.tumblr.com / mercephoto.tumblr.com/flickr.com/photos/merce_r
Badlands: A Handful of Bones de Tomeu Coll.
“What is born underwater remains underwater”
Les males veus diuen que durant les nits de lluna plena els morts ressorgeixen de la terra cercant ànimes turmentades per alimentar-se. La misèria es pot veure als seus rostres… sense diners, sense sang… a vegades ni una sola paraula. Tot i així, les terres que rodegen el sud de l’illa encara emanen essència d’enveja i de venjança… de paciència i estranys somriures per igual. I res importa quan un es a prop del foc i pot alimentar-se per un dia més…
Hi va haver un temps en els que els pagesos treballaven aquestes terres picant les pedres que durant segles van romandre davall l’aigua que cobria l’espai des de el que escric aquestes paraules. Però el territori ha canviat, sempre ho ha fet… i sempre ho farà.
Tomeu Coll (Mallorca, 1981) és fotògraf, músic i recol·lector d’ossos. Diu que viu molt a prop d’un pantà, a un lloc anomenat Badlands. Potser sigui només una forma de veure l’espai que rodeja el seu entorn, o pòster sigui veritat que l’espai estigui envoltat de natura morta i aigües estancades. Ja fa quasi una dècada que es dedica a la fotografia a cavall entre la periodística i la documental, sempre en blanc i negre. Ha estat guardonat amb diferents premis de fotoperiodisme i fotografia documental i va ser seleccionat com a fotògraf emergent per a la revista Smithsonian Magazine dels Estats Units, justament amb el seu projecte Badlands. Les seves fotografies s’han exhibit als dos costats de l’oceà Atlantic, on cal destacar una exposició col.lectiva a la galeria Aperture de Nova York, comisariada per Melissa Harris, Fred Ritchi i Yolanda Cuomo) i una altra al Winter Festival de Sarajevo, comisariada per Ellen James.
Tomeu Coll treballa com a freelance i és col.laborador habitual de revistes d’arreu del món, com ara Stern Magazine (Alemania), L’ilustré (Suïssa), Burn Magazine (EUA), Doc! Mag (Polònia), GUP Mag, Smithsonian (EUA) o La Vanguardia. Actualment està treballant en el projecte Erotic Eye, conjuntament amb la fotògrafa Donna Ferrato (Nova York, 1954), considerada com una de les fotògrafes rellevants per la història de la fotografia segons la revista TIME.
Introspeccions ingràvides, de Blanca Viñas.
–Visitar paisatges ingràvids sovint es pot convertir en el millor refugi quan l’objectiu principal és inspeccionar els sentiments. –Va dir ella.
Blanca Viñas (Barcelona, 1987) és graduada en Enginyeria de l’Edificació per la Universitat Politècnica de Catalunya (2011). Cursa Gràfica publicitària a l’Escola Massana de Barcelona (2012). S’interessa per la fotografia analògica gràcies a les múltiples possibilitats que aquesta ofereix. Juga amb diferents càmeres i rodets, manipula l’emulsió sensible de la pel·lícula, fa dobles exposicions,… D’aquesta manera la seva fotografia es converteix en una manera de crear realitats inventades i percepcions imaginàries de l’entorn, gràcies també, a la participación de l’atzar. Fruit del seu interès per l’arquitectura, la seva obra està molt centrada en entorns urbans.
Va participar en el projecte Get Dirty de This is Underground. Va desenvolupar la imatge gràfica del festival de música Vallsonora 2014 i 2015. Actualment dissenya portades de discos i realitza fotografies promocionals per a grups de música. La seva obra ha estat exposada en diferents exposicions individuals i col·lectives: En terra de ningú al Festival Revela’t, No sé para qué me desperté a Puerto Lumbreras, Geometrías compartidas: Barcelona – Santiago de Chile a Arte Lateral, Tres projectes. Fotografia i Mirades-Bcn a la Galeria Atelier,… i també ha estat publicada en diferents mitjans: E País, Vice, Yorokobu, leCool, lamono…
Carmí Brodat, de Maria Coma.
El temps passat i l’espai em serveixen d’escenari per mostrar la connexió entre el Berguedà i la meva identitat. El vermell en forma de tela i pigment és present a totes les fotografies com si jo mateixa ho hagués brodat. És un color pur i intens, perfecte per mostrar les meves emocions amb aquest entorn que per mi ja no esdevé futur. El pigment el recupero dels meus inicis com a artista pictòrica i és un element clau, ja que l’aparença de pols que té és perfecte per mostrar aquesta acumulació i el pas del temps. Per altre costat, les teles i teixits són evocadores de la meva connexió amb la colònia tèxtil de Cal Rosal on la meva iaia hi va treballar des dels tretze anys fins a portar més de vint teixidores de llençols ella sola. En aquest projecte es postren 9 fotografies on l’interior de la fàbrica tèxtil i l’entorn del Berguedà en són els protagonistes.
Maria Coma (Barcelona, 1991) és graduada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2013) i en Fotografia per l’IEFC (2013). Des de l’any 2012 participa en exposicions col·lectives en diferents institucions, on destaca la Mostra de Joves creadors (2012) a la Sala Ivanov de Barcelona, Identitat-alteritat (2013) a la Limited Editions Gallery, Opening (2014) a la Galeria BM de Granollers, Lacolect (2015) en el Colectivo Hagocosas de Madrid, Interferències (1015) a l’Espai Cultural Francesc Català Roca de Barcelona, Negra i real (2016) a la Fundació Setba de Barcelona, així com la participació al Revela’t de Vilassar de Dalt i al Fine art d’Igualda. Té obra pròpia a la Col·lecció Bassat d’Art Contemporani.
El millor lloc del món, de Laura Cuch.
El millor lloc del món és una sèrie d’imatges del pis on vaig créixer. Té 135m2 i, de petita, em semblava un lloc enorme i màgic. L’idolatrava, de la mateixa manera que idolatrava els meus pares. Amb la transició de la infància a la vida adulta, la percepció que el meu germà i jo teníem d’aquest lloc es va anar transformant… Vaig iniciar aquesta sèrie l’any 2005, just abans d’anar a viure a Londres, i vaig continuar fotografiant el pis quan estava de visita durant el 2008, 2010 i 2011. La combinatòria de persones que van viure en el pis va anar variant amb els anys, sobretot després de la separació dels meus pares l’any 1997. Aquest projecte presenta la biografia d’aquest lloc, a través de la cronologia dels seus habitants, i planteja una relectura d’allò que va formar part de la meva normalitat i espai quotidià durant molts anys.
Laura Cuch (Barcelona, 1979) és fotògrafa amb un interès destacable per a la recerca antropològica, social i urbana. Els seus projectes s’han exposat a: The Festival of Political Photography (2017), la galeria H2O, Photofusion, Paraty Em Foco 2016, Museo Thyssen Bornemisza, Rich Mix Centre, Centro Cultural Blanquerna; Arts Santa Mònica, Talent Latent/Scan09 i Descubrimientos PHE09. Actualment viu i treballa a Londres, on imparteix cursos a la Goldsmiths de la University of London. Gràcies a una beca del Arts and Humanities Research Council, des del 2015 està fent un doctorat pràctic en fotografia i vídeo al departament de geografia de la University College London, on ha iniciat el projecte Spiritual Flavours. És membre de la Urban Photographers Association i, anteriorment, ha estat investigadora associada al Centre for Urban and Community Research (CUCR) i al Departament d’antropologia a Goldsmiths.
lauracuch.com / spiritualflavours.com
Tretze passes endavant, de Sara Lorite.
Tretze passes endavant és un recorregut autònom i còmplice amb la identitat, el passat i la realitat d’allò que trobem. Tretze dones, tretze lluitadores, tretze relats, tretze passes endavant que ens revelaran una altra perspectiva de l’espai. Fer memòria no és retrocedir, és avançar. El projecte es concreta en una audioguia que s’acompanya d’una publicació.
Sara Lorite (Abrera, 1993) és una artista visual graduada en Arts i Dissenys a l’Escola Massana de Barcelona. Durant els seus estudis va realitzar un intercanvi a la LUCA School of Arts a Brussel·les, Bèlgica, dins l’especialització de storytelling. És organitzadora, participant activa i investigadora al Departament Exotèric del MACBA. Ha treballat com a professora a l’Escola Massana impartint l’assignatura de Teoria de l’espai, l’objecte i la imatge, junt amb la Dra. Núria F. Rius i el Dr. Paco Pérez Valencia. Ha mostrat els seus projectes a vàries exposicions col·lectives i ha col·laborat en diversos projectes d’artistes com Jordi Ferreiro, Arash Nassiri o Víctor Valentín. Actualment resideix com artista en actiu entre Barcelona i l’extraradi.
Futurs prefabricats: un assaig espacial, de Latrini Studio.
Proposem una instal·lació que actuï com una sèrie de recorreguts en la història, per entendre les complexitats del
Proposem una instal·lació que actuï com una sèrie de recorreguts en la història, per entendre les complexitats del s.XX en relació a les dones, i a la tria de les seves decisions vitals, en el context de la indústria tèxtil. Una lectura espacial, en comptes de verbal o escrita, que permeti conèixer i reflexionar sobre els mecanismes que s’activaven en destins que, en realitat, ja estaven prefabricats, en el que era una manera encotillada de definir les persones, el gènere i els rols familiars, productius o espirituals. Entenem que la història pot ser llegida com un conjunt de possibilitats dels individus, però sobretot, com un gran nombre de limitacions, impensables o condicionants que coartaven la capacitat de decisió individual dins d’un sistema fortament preestablert i assumit i naturalitzat per la majoria.
Latrini Studio és un estudi de disseny multi i transdisciplinari que treballa principalment objectes i espais, en projectes de menor i major escala. Mesclant sempre una vessant conceptual i de recerca amb una de pràctica i matèrica. Amb nom d’una dona que batalla, i que representa el rebuig a situacions amb les quals professionalment i personalment ens trobem actualment. S’inicia l’any 2015 i des d’aleshores, hem realitzat projectes amb la Joieria Bagués Masriera, Disfrutar Restaurant, la sala La Kino, l’artista Anna Dot, així com diferents projectes de branding i identitat, a més d’un ampli ventall de projectes d’auto encàrrec. Latrini Studio el componen Helena Bosch Vidal i Sidney Latil de Ros.
Txema Rico i Oriol Segon
Llipse, de Txema Rico i Oriol Segon
Amb Llipse (espill al revés) volem explorar la relació i la frontera entre la realitat matèrica i la realitat ficcionada a través de tres petites intervencions. Fent un ús lúdic de la fotografia i la pintura pretenem que per un instant l’espectador es perdi en la realitat ficcionada, reflexada en la il·lusió d’un mirall inexistent. Com en la vida, serà d’adquisició de noves perspectives en el moviment de l’observador així com la pretesa manca de realisme dels reflexes el què desvelaran la il·lusió inicial.
Txema Rico, explorador autodidacta.
Oriol Segon, fotògraf fràgil.
Obediència i gratitud, d’un grup d’entusiastes i obedients.
Obeir sense que ho sembli. La sanció convé que no sigui per desobediència. La desobediència és perillosa i convé no anomenar-la per no invocar-la. Per no invocar allò positiu que conté i que el prefix des- mig amaga. Per a la norma(litat), millor infracció, incivisme, falta… Sanció per retornar a la normalitat. La normalitat és desitjable, es diu. Gratitud. (Obediència)… Però si a la norma(tiva cívica) li traiem el no, apareix allò sancionable com un possible i el no com allò que és. Allò sancionable, escopir a la via pública, potser no té el valor en si mateix, sinó en allò que el mostra com un possible. Possible pensar. Possible fer meva la meva vida. Possible fer complicitats, gestos comuns, possible escopir a l’escenari.
Obediència i gratitud és un projecte on, a partir de l’obediència i l’entusiasme de 19 estudiants, es posen en diàleg polaritats com metròpolis/colònies, norma/subversió, estetització/sensibilitats, cronisme/anacronisme, lloc/deslocalització i treball/vida. Tot sota el paraigües de l’obediència i la gratitud, on, a partir del gest d’escriure, es confirma la pròpia submissió.
En definitiva, el projecte es desplega a partir de 19 frases (extretes de la normativa cívica de Barcelona) que aniran colonitzant l’espai exterior de l’antic recinte fabril de Cal Rosal. 19 textos que responen a les 19 accions d’escriure que realitzaran 19 estudiants de l’Escola Massana que van contestar a la crida de participar i ser obedients. Aquestes accions s’aniran desplegant al llarg del dies que duri l’exposició, fent viva la idea d’acció contínua.
Els 19 estudiants entusiastes i obedients:
Àurea Estellé, David De Gibert, Néstor Ceniceros, Roger Pastellé, Ane Aguirre, Manuel Latour, Enric Clarós, Hannah Bilsky, Max Azemar, Cristina Flórez-Estrada, Marina Cherta, María Latorre, Andrea F. Avilés, Luisa Albéniz, Maria Peña, Mariona Pujol, Júlia Figueras, Yago Antón & Katia Llavata.
El col·laborador: David Gràcia Albareda (Barcelona, 1966). Doctor en Filosofia per la UB. Professor al Grau en Arts i Disseny de l’Escola Massana. Filosofia, pensar les arts i el disseny, els espais (entre els espais) del nostre present.
I l’autor: Víctor Valentín (Barcelona, 1972) és Doctorand per la Universitat de Barcelona, artista visual, professor del grau en arts i disseny de l’Escola Massana i Coordinador d’aquesta titulació. La seva pràctica artística posa en crisi tant el concepte d’autoria com el concepte propi de lloc.