DE SANT VICENÇ DE PRATS I KONVENT

Sant Vicenç des del cor d’un rural cada vegada més intens de Catalunya interior.

La distància d’un territori i l’indispensable allunyar-se’n pel veí i veïna, per valorar més localment i protegir la nostra cultura cada vegada més important i lloable.

Les tradicions marquen el batec d’un poble i cal enumerar les ganes de compartir i de valorar el que ens envolta. Des de les persones, a les paraules, que la lleugeresa del dia a dia, fa que no hi hagi temps a compartir.

Per això cal mantenir en peu i sempre, aquesta il·lusió per celebrar les festes. De treure els sants per les portes grans o honorar patrons, patrones, padrines i fillols. Les festes són les cicatrius que marcaran la nostra història més lloable i que fan l’estructura cultural d’un país.

Sant Vicenç és la Festa Major d’hivern. La tradicional Trencadansa i la unió del poble per compartir un relat identitari. El vestuari i l’almorratxa.

Enguany i amb la col·laboració de Konvent, s’ha treballat i revisat Sant Vicenç, des d’un vessant de regeneració, de poble i del que representa la festa. Per aquest motiu, la plaça Vella s’omplirà per primera vegada de domassos, amb la clara raó de treballar amb el poble i des del poble.

Els domassos eren els cobrellits i llençols més bonics de cada família, fets a mà, que es posaven als principals balcons i finestres per fer evident que el poble estava de festa, que volia entregar-se a la celebració.

Els domassos s’han  recuperat i fet, amb la col·laboració necessària del grup de Puntaires de Prats de Lluçanès. Una raó més per posar al lloc el món rural femení, per donar força i valor a senyores, dones del poble, que des de fa més de 25 anys es troben cada setmana per cosir, per compartir, per sorgir autèntiques joies i mostrar- les per Catalunya. Elles són les nostres millors ambaixadores.

Motiu de festivitat i elegància decorarem amb teixits els nostres carrers i ensenyarem que tenim prou motius per a celebrar i prou persones valentes a les que posarem noms i cognoms. I una fotografia gegant per exhibir-les de la millor manera, des de l’ull de la fotògrafa Montse Argerich.

Així doncs, la plaça Vella es convertirà en una sala expositiva de gran format. L’art del poble torna al poble i es mostra des del cor i amb la predisposició i col·laboració de l’ajuntament, regidors, tècniques i un munt de persones que cuiden i treballen per fer que les tradicions es mantinguin i evolucionin.

Programació AQUÍ

Les PUNTAIRES per Lluís Vila

Quan jo tenia l’edat de fer-ho, vaig poder formar part de la canalla dels Pastorets, dirigits pel Pep Perussa i per l’Anselm. La cosa va anar bé i això ens va dur a assajar una obra dramàtica, La Puntaire de la Costa, que la meva mare ja havia protagonitzat anys enrere i de la que sempre recitava a casa un fragment que començava: “Si jo em digués. Agnès i fos puntaire…” L’obra no la vam arribar a fer mai, però em quedarà un regust romàntic i agradable.

I un petit resum: a la costa hi havia unes noies, anomenades puntaires, que eren boniques, enamoradisses i recitaven poesies mentre feien puntes al coixí.

Van haver de passar uns anys per descobrir a Prats (ben lluny de la costa) que de puntaires n’hi havia de totes les edats i condicions, que no sempre recitaven i que, en el nostre cas, eren ben capaces no només de fer filigranes amb el seu coixí, sinó d’organitzar-se, adequar un local, i un altre si fes falta. I cada dos per tres anar per Catalunya per assistir a trobades i més trobades, i organitzar-ne una al Passeig del seu poble cada mes de juny, i tot això i molt més durant anys i panys, fins a arribar al dia d’avui en què han tingut la idea, amb Konvent, d’engalanar la plaça Vella (la plaça, que haurien dit abans) amb uns domassos, o sigui, amb unes teles de bona mida usades des de sempre a molts llocs, també a Prats, com a ornaments en els balcons en dies de festa. I quina millor festa que la Festa Major?

Gaudim-la, doncs, i agraïm a qui ha dedicat moltes hores perquè nosaltres puguem apreciar millor aquest racó de Prats, un dels orígens del poble, i on cada any hi podem veure encara, entre altres actes, la Trencadansa, que aquest any lluirà molt més gràcies a aquesta colla de dones que n’hauran millorat l’escenari amb la seva obra i amb el seu art. I tot això sense dir-se Agnès (potser Doloretes, potser Maria, potser Mercè…), però essent, de dalt a baix, autèntiques puntaires.

Text: Lluís Vila / Foto: Montse Juvanteny

La FOTO de Montse Argerich

Una imatge gegant i central marcarà la festa. Un homenatge a les dones, a les puntaires, a les tradicions explicades des del punt femení. De la cura i la constància.

La fotògrafa pradenca Montse Argerich, ha realitzat per a l’ocasió la imatge titulada – LES PUNTAIRES –

Les puntaires fotografiades amb un fons negre, i amb una llum ben dirigida, per centrar la mirada cap a elles, i potenciar el seu poder, saviesa, fermesa, autenticitat i apoderament.

Juntes s’ajuden i es distreuen, retrobant-se cada tarda per compartir l’art de les puntes.

Comença la formació a l’escola d’Arts i Oficis de Vic el 1996 especialitzant-se amb la fotografia. Des de l’any 1999 al 2004 es forma professionalment treballant amb Eugeni Ordrig, (president de l’Associació de Fotògrafs de la Catalunya Central).

Més tard comença a treballar com a fotògrafa freelance, la qual cosa li permet realitzar un treball personal de caràcter marcadament intimista. Utilitza la fotografia per expressar les emocions i la intensitat d’un moment.

Ha col·laborat amb diaris com l’Ara i El País en diversos reportatges com “Dones Invisibles”, “Ramadà al Desert”, “Bhopal, 30 anys d’Agonia”, “Circ du soleil, la passió dins l’ànima”, entre d’altres.

Amb la fotografia cerca les emocions d’un moment, la complicitat amb les persones, el sentiment intens i pur d’una sintonia amb tot l’envolta.

Troba en la fotografia, una eina que li permet expressar el què és, transmetre el què viu i compartir amb les altres històries personals a la vora de casa o a l’altra part del món.

Imagina amb la fotografia poesies visuals, espais onírics sense temps on el pensament pugui viure lliure i somiar per uns instants en llibertat…

LA FESTA DE SANT VICENÇ

La Festa Major, fins fa pocs anys havia sigut l’esdeveniment més important que se celebrava en tots els pobles i ciutats en honor al patró o patrona, que podia ser un sant o una santa escollit en temps de pestes o altres dificultats. Era una data per divertir-se i per retrobar-se amb parents i amics. Avui, amb la uniformització festiva, amb la proliferació de celebracions cada setmana o diàriament, s’ha perdut en part aquell sentit primigeni, i sovint en alguns llocs aquesta festa s’ha convertit en un atractiu turístic més, deixant de banda el sentit comunitari. . . . local o familiar. No és el cas però de Prats de Lluçanès, que tot i els canvis, ha continuat mantenint un caràcter molt específic i inclús ha ajudat a reforçar el sentiment identitari de la població.

La Trencadansa de Prats de Lluçanès és considerada la dansa més representativa de la localitat. Si bé, la data en que és balla és al bell mig de l’hivern, el 22 de gener, en honor a Sant Vicenç, patró del poble, això no impedeix que aquell dia la plaça Vella s’ompli totalment per poder gaudir una vegada més del cerimonial que impregna tota la Festa Major.

Cap a les onze del matí els dansaires es dirigeixen cap a l’ajuntament on els esperen els gegants, les pubilles i els hereus i les autoritats, per començar la passada i assistir a la missa solemne a la final, es canten els goigs de Sant. . . . Vicenç i es va a estimar la relíquia.

Mentrestant, la gent ja s’espera impacient a la plaça Vella.Un cop a la plaça, els dos capdansers surten per anar a buscar l’alcalde i la persona homenatjada mentre sona la música que sol ser un galop escollit per la cobla.

La ballen un total de vuit parelles, distribuïdes en dos grups de quatre i cadascun d’aquests grups està encapçalat per una parella de capdansers. Actualment, les noies vesteixen una mantellina blanca, cosset negre amb màniga llarga, faldilles llargues, penjoll al coll, enagos, mitges blanques i sabates. Xals de llana negra per anar a l’església ia la plaça, que es treuen abans de ballar i és deixen a la casa de Cal Marçal.Els nois pantalons fins sota genoll i jaqueta de vellut negre, camisa blanca, mitges blanques llaç vermell al coll, barretina i faixa vermella, espardenyes de vetes negres, o els capdansers barret de copa, almorratxa, capa i sabates i un llaç negre al coll. . . . .

Quan sonen les primeres notes de la Trencadansa, estem davant de la part més elegant i cerimoniosa de la dansa, on cada capdanser balla amb tres balladores alhora i la seva parella. Les noies comencen a puntejar amb el peu dret desplaçant-se una mica endavant fins a formar un cercle. Els dos nois capdansers, que es troben a dins, comencen ballant amb la seva parella i van canviant de posició fent un salt al mig del cercle.A continuació, es van dirigint a les seves balladores, les van ruixant amb les almorratxes plenes de colònia, anant i tornant fins a trobar la parella inicial. Després de ruixar unes quantes vegades els balladors, acaba la primera part.

Acte seguit, comença la segona part, el Ballet de Déu. Els dansaires es col·loquen en dues files en paral·lel a les autoritats, a una banda els nois ia l’altre les noies i, van avançant endavant i endarrere mentre el noi saluda a la noia.
La tercera i última part, s’anomena la Corranda, on per acabar-la, en grups de dues parelles, els nois alcen a les balladores enlaire.

Aquesta última part, des del 1985, compta amb la participació del públic, que és convidat a realitzar aquesta part de la dansa establint una renyida competència per veure qui aguanta més estona a les noies enlairades. Després de la Corranda, torna a ballar la trencadansa inicial, i per acabar donen la volta a la plaça tot saludant a les autoritats, als músics i al públic assistent.

Text extret del llibre  “La Trencadansa de Prats de Lluçanès. Perfum de festa major.  Roser Reixach i Brià / Fotos: Jordi Palau 

instagram.com/montse_argerich/