Del 22 octubre al 4 desembre 2016
– Prorrogada fins 18 desembre –
ARTISTES
Pussy Riot, Abel Azcona, Nuria Güell, Santiago Sierra, Fernando Pertuz, Riot Über Alles, Javier Pérez Aranda, Josechu Dávila, Maria Cañas, Teresa Margolles, Rafael Burillo, Javier Nuñez Gasco, Daniel Mayrit, Tania Bruguera, Cristina Llanos, Parker Day, Gente Zafia, SEM, Gerard Vilardaga, KonventCuina, Yelena Cvejic, Jose Mas, Javier Olaizola, Colectivo Juan de Madre, Manoli Mansilla, Svreca, Catástrofe Club…
Matar no és una pintura, ni un premi world press photo o el mar mediterrani. L’estètica d’un atemptant és, sense adonar-nos-en, el nostre isme actual. Imatges normalitzades de guerres, de munts de runa, de mutilats, explosions… seran les instantànies que d’aquí 50 anys, penjaran als nous temples de l’art. Ara, únicament envaeixen les xarxes socials. Els likes són el nostre regust de sentiment crític.
El que tindrem entre nosaltres a partir del dia 22 d’octubre s’escapa de tota definició, és una aposta subversiva, un repte públic i també una necessitat vital. És una tríada conceptual transgeneracional, fora del temps i més enllà de tota frontera física. No ens hem d’enganyar, rere cada proposta sempre tenim un motiu: ACTIVISME. El nostre es caracteritza per mirar sempre endavant amb una mirada crítica i un enfoc que defuig de tot convencionalisme. L’ART és el camí. L’actitud que ens interessa és la que defensa l’expressió de missatges sense floritures, que busquen la diana, que couen violentament. TERRORISME. Estem en estat d’alerta, de por manipulada, de tensió indiscriminable. Res és fàcil, ni agradable ni políticament correcte. Desafiem-nos.
ARTISTES DE L’EXPOSICIÓ
JAVIER OLAIZOLA (Renteria, 1961)
I LOVE MANCHESTER
RENTERIA, HERRI BORROKALARI BATEN HISTORIA (1976-1983)
RENTERIA, HISTÒRIA D’UN POBLE REBEL (1976-1983)
Aquest projecte neix a través de la recopilació realitzada a l’entorn dels successos que es varen produir a Renteria (País Basc) entre els anys 1976-1983. L’assemblea de Renteria i la seva repercussió va ser un fenomen que va revolucionar a tot un poble i ens va permetre “somiar”, fins que va arribar la transició i el somni es va evaporar. L’aportació d’Olaizola a l’exposició Art Activisme i Terrorisme de Konvent, és un homenatge a l’activisme, al d’ahir i el d’avui a les persones íntegres.
Per què Manchester ? L’avi del rei Felip de Borbó va batejar Renteria per la seva gran activitat industrial com “el petit Manchester”. En aquesta intervenció, l’artista, utilitza pals de pi i avellaner, creant un eixam d’essències i terra. La fotografia gran pertany a la mobilització realitzada l’any 1977, en motiu de la mort de dues persones de Renteria. Les imatges petites de la finestra, pertanyen a diferents mobilitzacions envers la insubmissió l’any 1990. Es tracten de fotos úniques sortides d’arxius del diari EGIN.
MANOLI MANSILLA (Barcelona, 1977)
The Jefferson’s sheep
“Pues bien, aquí viene la época de la sangre abstracta, rígida y frígida”
Marques De Sade. (Correspondencia, 1793)
“The Jefferson’s sheep” és un gran contenidor de potencialitat i possibilitat on s’exploren aquestes insòlites i abominables transformacions en l’espectador. El seu format és el de videoistal·lació. El nostre objectiu constatar com la perversió individual passa a perversió social. Per nosaltres això no és negatiu. Volem reivindicar, com Sade, el plaer suplementari de ser declarats infames. El fet de que tot principi de moral universal és una quimera. Com s’aconsegueix l’equilibri? no sabem la resposta. Però sabem que no hi és a la visió utòpica i optimista de que si es destrueix el mal, alguna cosa bona sortirà d’això. Ens interessa la dualitat de la gent quan opera per instint. Reivindiquem, en definitiva, l’art com a irritació del nervi.
Manoli Mansilla és Llicenciada en Història de l’Art amb Màster en Comunicació i Crítica per la Universitat de Girona i estudis en Literatura comparada per la Universitat de Barcelona. Va començar treballant en el món de l’art sent becària del departament d’exposicions del MACBA durant un any. És la productora executiva de la primera edició del projecte Hortitzó.tv per la Sala d’exposicions La Capella de Barcelona. Comissariar i va realitzar diversos textos per a exposicions de l’artista japonesa Hana Chaki i del vídeo artista Pablo Pascual, entre d’altres. Ha escrit articles al web Salonkritik i al blog dels Estudis de Comunicació Audiovisual de la UOC Connexions.cav… El 2014 va fundar el col·lectiu de fotografia PHOTOGÉInKA a Banyoles amb la voluntat de promoure i organitzar exposicions, xerrades, i qualsevol altra activitat relacionada amb la fotografia que generi un corrent de pensament contemporani i que fomenti l’esperit crític. Al juny de 2016 va rebre el premi Ingràvid pel projecte All you need is hate, que es pot veure a Sta. Mònica (Barcelona) i al Museu de l’Empordà (Figueres).
JAVIER PÉREZ ARANDA (Madrid, 1963)
Sense nom
La idea és realitzar una intervenció repartida per l’edifici que no sigui possible percebre en la seva totalitat, la descripció sigui problemàtica, ni se sàpiga com serà ni si està acabada, si es tracta d’una o diverses peces i qui o els qui l’han dut a terme… i anirà mutant al llarg del període que duri l’exposició, fins i tot més enllà…
Modificarà substancialment l’espai de pas més transitat tant per l’equip del Konvent com pel públic, dificultant l’activitat quotidiana en nom d’una experiència estètica radical, interactuant en major o menor mesura amb totes les altres peces i esdeveniments que albergui el festival, tot això sense danyar ni ocultar l’arquitectura original i utilitzant com a material principal les antigues llits i somiers originàries del convent, actualment en desús.
Javier Pérez Aranda treballa amb restes de processos de producció i consum en els aspectes on la frontera entre les dues activitats es difumina. El seu entorn vital s’autogenera i es regula en base a criteris de recol·lecció i classificació que eviten les jerarquies de valoració capitalistes dels béns, el temps productiu o l’oci. Realitza obres de lloc específic, en les que tot això es manifesta a l’espai públic com a allargament del privat propi, en forma de grans estructures d’ordenació de materials i objectes sobrants d’activitats relacionades amb l’espai mateix, o amb la seva simbologia.
ABEL AZCONA (Pamplona, 1988)
Abel Azcona s’instal·larà un estand de recollida de signatures per demanar que l’Opus Dei sigui declarat una organització terrorista pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides. En el mateix estarà al servei del públic el document oficial que explica aquest tipus de procediments.
Abel Azcona és un artista interdisciplinari espanyol, especialment vinculat a l’art de la performance, però la seva obra explora i se centra en els resultats estètics realcionados amb mitjans com la fotografia, el videoart, la instal·lació i l’escultura. La seva obra ha estat presentada en diversos museus, centres d’art contemporani, galeries i espais artístics de països de tot el món.
El seu treball es defineix generalment sota dos eixos explorats entre si a través d’una sinergia constant: autobiogràfica i crítica. Això fa que el seu treball sigui molt heterogeni i el realitza com un retrat personal. Aquests pensaments troben en l’art una eina per a la crítica, però també una eina per l’autoconeixement que qüestiona les reflexions sobre la societat en què estan involucrats. Azcona convida el públic a compartir la seva experiència arrossegant al seu món interior.
PUSSY RIOT (Col·lectiu, Rússia)
Pussy Riot és un grup punk rock feminista rus format l’agost de 2011. El grup ha organitzat espectacles no autoritzats a Moscou per promoure els drets de les dones a Rússia i també durant la campanya electoral del primer ministre Putin a la presidència.
Malgrat el clima fred, normalment porten vestimenta lleugera i cobreixen llurs rostres amb passamuntanyes de colors, tant en els concerts com en les entrevistes. El grup està format per una dotzena de cantants i una altra dotzena de persones involucrades en els aspectes tècnics de la producció de vídeos que es publiquen a Internet. Elles mateixes comenten que es van inspirar en el punk-rock Bikini Kill i en el moviment Riot grrrl de la dècada de 1990.
Tres de les joves, Nadejda Tolokonnikova, Maria Aliokhina i Iekaterina Samutsevits, van estar empresonades des del març de 2012 fins al desembre de 2013, per haver improvisat el 21 de febrer del mateix any una «punk oració» amb el nom de «Mare de Déu, fes fora Putin» a la Catedral del Crist Salvador de Moscou.
L’acusació demana fins a 7 anys de presó per gamberrisme. Tanmateix, quasi dos anys després del seu empresonament, van ser alliberades. Hi ha versions que asseguren que és un intent de mostrar al món que Rússia és un país lliure, poc abans de començar els Jocs Olímpics d’hivern de 2014.
El dia 19 de desembre de 2013 la Duma Estatal russa va aprovar una amnistia de la qual està previst que es beneficiïn les dues integrants del grup que encara resten empresonades, Nadejda Tolokonnikova i Maria Aliokhina. L’alliberament es produiria abans dels Jocs Olímpics d’hivern de 2014 a Sotxi.
TANIA BRUGUERA (l’Havana, 1968)
Tania Bruguera és una artista cubana. El 1997 es va traslladar a Chicago i actualment divideix la seva residència entre aquesta i la seva ciutat natal. Va realitzar estudis a l’Escola Elemental d’Arts Plàstiques 20 d’Octubre i l’Institut Superior d’Art de l’Havana i a l’Institut d’Art de Chicago, on també va donar classes entre 2003 i 2010. Ha participat en esdeveniments artístics internacionals com documenta de Kassel i les biennals de Venècia, Sant Pablo, Xangai i l’Havana, entre d’altres, així com en museus, galeries i centres d’art com Tate Modern, Museu d’Art Contemporani de Chicago, Museu de Santa Mónica, Centre d’Art Contemporani Wifredo Lam de l’Havana i New Museum de Nova York, entre d’altres.
La seva obra se centra en la seva interpretació de temes polítics i socials. Per definir les seves pràctiques artístiques ha desenvolupat conceptes com el “art de conducta” amb focus en els límits del llenguatge i del cos confrontats a la reacció i comportament dels espectadors, així mateix proposa un “art útil” que transformi aspectes de la societat a través de la implementació de l’art amb representacions metafòriques en les quals fa participar a l’audiència. El 2002 va crear la Càtedra Art de Conducta a l’Havana i el 2011 va crear l’Associació d’Art Útil com a plataformes de trobada i implementació dels seus projectes. Les seves provocatives presentacions li han valgut dures crítiques, fins i tot ha estat acusada de promoure “resistència i desordre públic”. Al desembre de 2014 va ser detinguda a Cuba per evitar que dugués a terme els seus performances, però les seves accions també li han valgut importants reconeixements internacionals, com la Beca Guggenheim, el Meadows Prize (Dallas, EUA) i el Premi Príncep Claus, entre d’altres.
FERNANDO PERTUZ (Colómbia)
Artista, gestor i investigador Colombià interessat en les relacions entre art, cos i problemàtiques socials, realitza accions i gestió des dels noventas. Fundador i director de la Biennal Internacional de Performance PerfoArtNet i de l’Arxiu Mundial de Performance, igualment dirigeix ArtOpenFundation.org una fundació dedicada a impulsar un art obert a tothom, un art que contribueix a la construcció de la societat.
Les seves accions en espai públic, els seus tallers amb comunitats, les mostres que ha organitzat i els seus escrits mostren un profund interès pels successos que esdevenen en el nostre entorn, obrint espais que permetin reflexionar i conscienciar tant a artistes, persones, entitats culturals i estatals.
SANTIAGO SIERRA (Madrid, 1966)
Vídeo del projecte VETERANOS DE LAS GUERRAS DE AFGANISTAN, IRAK Y VIETNAM CARA A LA PARED (2013).
L’art de Santiago Sierra, carregat de reivindicacions socials i polítiques des dels seus començaments, intenta visibilitzar la perversitat de les trames de poder que fomenten l’alienació i explotació dels treballadors, la injustícia de les relacions laborals, el desigual repartiment de la riquesa que produeix el sistema capitalista i les discriminacions per motius racials en un món solcat per fluxos migratoris unidireccionals (sud-nord).
El 2010 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya que concedeix el Ministeri de Cultura “per la seva obra crítica, que reflexiona sobre l’explotació i l’exclusió de les persones, i genera un debat sobre les estructures de poder, tal com es manifesta en els seus diversos projectes desenvolupats al llarg de dues dècades “. Serra va rebutjar l’endemà el premi en una carta a la ministra de Cultura adduint que “els premis es concedeixen a qui ha realitzat un servei, com per exemple a un empleat del mes” i que el “premi instrumentalitza en benefici de l’estat el prestigi del premiat “, acabant amb” l’Estat no som tots: l’Estat són vostès i els seus amics.
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid, va completar la seva formació a Hamburg (Alemanya) entre 1990 i 1991, on va estudiar amb els professors F. E. Walter, S. Browm i B. J. Blume. Els seus inicis estan vinculats als circuits artístics alternatius de Madrid (El Ojo Atómico, Espacio P), però gran part de la seva carrera posterior s’ha desenvolupat a Mèxic (1995-2006) on va ampliar els seus estudis a l’Escola de Sant Carles de la Universitat Autònoma de Mèxic, i Itàlia (2006-2010). Actualment viu i treballa a Madrid. Ha exposat en importants museus, centres d’art i galeries de tot el món, com al Museu Kiasma d’Art Contemporani ARS 01 (Hèlsinki), al Kunst-Werke (Berlin), a la Kunsthaus Bregenz (Àustria), al PS1 del MOMA (Nova York) o al Artium (Vitòria), i la seva obra està representada per importants galeries com Helga de Alvear (Madrid, Espanya), Team Gallery (Nova York, USA), Lisson Gallery (Londres, Regne Unit), Prometeu Gallery (Milà, Itàlia) i Greenaway Art Gallery (Adelaide, Austràlia).
NURIA GÜELL (Vidreres, 1981)
Quinze plans terroristes
Quinze plans terroristes va consistir en una publiciació manual on 15 artistes van fer una intervenció. El tema gira entorn a la Ley de Seguridad Ciudadana y Código Penal, coneguda com Ley Mordaza i com subvertir amb un “acte terrorista” les mesures que es deriven d’aquesta. Quinze plans terroristes és un projecte col·lectiu que utilitza Art com espai de llibertat, des d’on proposar possibilitats per atacar la pròpia llei que penalitza la llibertat d’acció i expressió. Un projecte de Sant Andreu Contemporani, a cura de Núria Güell.
Els artistes participants són: Levi Orta, Ignacio García Sánchez, Olalla Gómez, Diego Díez, Guillermo Portillo, Alán Carrasco, Mawa Tres, Lúa Coderch, Sergio Luna y Yasmina Morán, Bárbara Sánchez, Mario Santamaría, Proyecto Atlas (Miguel García, Sergi Selvas e Isadora Willson), Claudia Labrador, Ely Daou y Jesús Jurado.
Núria Güell és una artista catalana que aborda en els seus treballs els límits de la legalitat i analitza la pràctica de les institucions que ens governen. El flirteig amb els poders establerts o els privilegis del món de l’art són alguns dels aspectes en què basa les seves operacions artístiques, que desenvolupa com a tàctiques que pretenen canviar les relacions de poder instaurades.
PARKER DAY (Los Angeles)
Parker Day és una artista establerta a Los Angeles. La seva obra explora la identiat i les màsqueres que portem, focalitzant-se en retrat fictici d’estudi, treballant exclusivament amb rodet de 35mm. El món que crea està poblat de eccentricitats acolorides del costat sòrdid de la vida. Renuncia a fantasies “Photoshoperes” aprofitant les anomenades taques, cabells volats i pols als negatius. Aquest realisme descarnat serveix com a contrapunt a la il·luminació refinada del seu estudi i subjectes estilitzats.
DECLARACIÓ DE L’ARTISTA
Parker creu que la identitat és una construcció modelable i que tenim el poder de desmantellar-la a voluntat.
A través de la seva fotografia, explora la idea de la invenció de la identitat. Vesteix els seus subjectes i elabora narracions sobre el personatge que esdevindran. Quan el subjecte va més enllà del que pensa que és, alguna cosa més autèntica surt a la llum. És aquesta presencia d’emoció verdadera el que busca capturar en la parafernàlia d’una circumstància manufacturada.
JOSECHU DAVILA (Madrid, 1966)
Anul·lació de pintura del segle XVII (2005)
Quadre del segle XVII tapat amb pintura de clorocautxú blanca de manera irreversible. El quadre, segons inscripció semi oculta, representava al papa Borgonya, Nicolàs II. L’anul·lació es va realitzar dins d’un Museu d’Art Contemporani, davant la còmplice presència del seu equip directiu, un crític d’art i un expert en restauració que, juntament amb l’artista i alguns treballadors del museu, van actuar com a representació del món de l’art.
“Tot quadre resulta d’una superposició de capes. Des de la imprimació del suport al vernís protector, les veladures, els penediments, els repintats en pintures antigues … tot forma part de l’obra pictòrica en les seves dimensions física, històrica i icònica. Els restauradors s’enfronten cada dia al dilema de fins a quin punt la seva tasca ha de destruir per conservar. Josechu Dávila, en un gest radical, ha aplicat una última capa blanca, opaca i irreversible, sobre un retrat barroc, al qual ha condemnat a la invisibilitat eterna preservant alhora.” Elena Vozmediano
Aportació de contingut sostret (Francisco de la Calle – Josechu Dàvila, 2002-2010)
El 2002, vaig trobar amb el meu amic Paco unes bústies de cartes a l’entrada d’un portal i els portem a l’estudi que llavors compartíem a Madrid. Màs tard, ens vam adonar que els casellers seguien tancats amb totes les cartes dels veïns sense obrir, doncs no els havia donat temps a canviar el contingut d’aquestes bústies als nous que estaven instal·lant. Com ja era tard per tornar-los, vam decidir quedàrnoslos per algùn futur projecte.
A l’abril de 2004, Paco va morir i les bústies van quedar semi-oblidats al meu estudi, amb les seves cartes sense obrir en els seus casellers tancats, igual que el primer dìa. Vuit anys desprès de endur-, al setembre de 2010, es van retornar les bústies a les 4 del matí al mateix portal on s’havien sostret, i tot seguit, amb rapidesa, vam abandonar el lloc dels fets.
Josechu Dávila, és un artista de prestigi i multidisciplinari que treballa amb el vuit, el desaprofitament i la inutilitat com a referències, trastocant les situacions per generar emocions que quedin en terreny de ningú.
Video 30 AÑOS SIN HACER NADA – Reportatge de Jesus Alonso amb l’equip de Televisió espanyola, sobre el treball de Josechu Dàvila en aquests últims anys.
DANIEL MAYRIT (Madrid, 1985)
Imatges Autoritzades
L’obra tracta sobre la Llei Mordassa i la impossibilitat de representar en imatges a la policia.
Daniel Mayrit és llicenciat primer en Comunicació Audiovisual per la Universitat Complutense de Madrid, ha viscut durant dos anys a Copenhaguen, Dinamarca, estudiant a la Copenhagen University. Després d’aquesta estada dóna el salt a Londres, on es gradua en fotografia per la University of Westminster. Ha estat nominat també a millor llibre de l’any en els festivals de Kassel Fotobook Festival, Les Rencontres d’Arles i PhotoEspaña ’15.
Com a artista el seu principal interès recau en la relació entre la imatge documental i la ficció i com les interconnexions entre elles afecten la manera en què són percebudes per l’espectador. Mayrit explora les fronteres entre aquestes dues pràctiques, donant com a resultat imatges difícils d’encasellar dins cap d’aquestes dues categories, deixant així obertes preguntes sobre si han estat acuradament preparades o han estat producte de la fortuna. Per a això, els seus projectes fan ús de l’imaginari provinent de diferents mitjans, des de la premsa tradicional a internet passant per l’art clàssic. El seu objectiu no és posar en evidència l’artificialitat de tots aquests llenguatges o processos de creació d’imatges, sinó qüestionar i desafiar les preconcepcions i expectatives de l’espectador i convidar-en última estada a ser conscient d’un determinat discurs i agenda.
COL·LECTIU JUAN DE MADRE (Barcelona, 1979)
El Barber i el Superhome
A “El Barber i el Superhome” es narra la fundació d’una organització terrorista governada per nens i nenes. Una de les operacions que haurien portat a terme, sota el lema “Un carrer amb caques és un carrer alliberada”, va ser la manipulació del sistema de clavegueram perquè s’aboquessin les deixalles fisiològics de les / us novaiorqueses / us sobre els carrers de la ciutat. Aquest “Quimerisme escatològic” constitueix un homenatge a l’acció perpetrada pels membres de la infantil banda revolucionària descrita a la novel·la.
Col·lectiu Juan de Madre és un grup lúdic interdisciplinari, defineix les seves obres com jocs d’identitat amb els quals adquirir noves eines de poder. El seu últim artefacte literari és “El Barber i el Superhome” (Aristas Martínez, 2016), paradigmàtic al respecte.
RIOT ÜBER ALLES
Interrorisme
INTERRORISME, teoria i pràctica. A mig camí entre el concepte pur i l’agressió formal.
Més que artista, Riot Über Alles es considera un “politoxicòman ocurrent”. Fa coses perquè considera que no fer-les “és pitjor i bastant més avorrit.” Actualment compta amb cinc poemaris publicats, “El pla càustic” (Baile del sol, 2005), “Ferro llepat” (Ed. del Pájaro Temprano, 2008), “Veritas Odium Parit” (Ed. Eat Meat, 2010), “Mussolina “(Aristas Martinez, 2011) i” Les normes de l’Abocador “(Esto no es Berlin, 2014). El 2013, va publicar “Lady Grècia” (co-escrita al costat de Vanity Dust), també de mà d’ARISTAS MARTINEZ. Ha il·lustrat “El cor de Julia”, obra a quatre mans escrita per Robert-Juan Cantavella i Óscar Gual i s’ha encarregat de donar-li aspecte -a través de la portada i les seves il·lustracions interiors- a la novel·la de Sebastià Jovani titulada “Emet o la Revolta “(Ed. La Magrana, 2012). Ha col·laborat en les antologies “Black Pulp Box” (Aristas Martínez, 2012) i “Presència Humana” (Aristas Martínez, 2012), on fa doblet com a narrador / il·lustrador.
CRISTINA LLANOS (Badajoz, 1981)
Natura morta nº 5
Els objectes que ens acompanyen al llarg de la nostra vida són alguna cosa més que simples cossos inerts. Des del moment en què vam decidir conservar uns sí i altres no, quan els situem en un espai o vam decidir llençar-los, els objectes es carreguen de significats ocults, que només els seus amos coneixem.
El projecte “Natures mortes” parteix de l’observació dels objectes que m’envolten. Parla del significat que aquests tenen per a mi i del possible significat que poden tenir per als altres depenent de qui, on i com es contemplin.
L’objecte que aquí presento va ser el detonant d’aquest projecte. És una figureta que la meva mare posava en totes les habitacions que he tingut al llarg de la meva infància. Va aparèixer dins d’una caixa, d’aquestes oblidades i tenia el cap enganxat al cos amb cola. En aquell moment, estava decidida a tirar totes les coses inútils i inservibles del meu passat, i aquesta figureta pertanyia a aquesta classe. El cas és que quan la vaig tirar a les escombraries, vaig sentir que estava cometent un sacrilegi…
Així van començar els meus “Natures mortes” i després… la figureta, es em va callar a terra.
Cristina Llanos viu i treballa a Madrid. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid i Graduada en Arts aplicades i Oficis Artístics en l’especialitat d’il·lustració. Compagina el seu treball artístic amb el del seu heterònim Nikita Rodríguez. Els seus treballs han estat exposats de forma individual en sales alternatives com Migdia Noia: “Mujeres voladoras” 2010 (Madrid), o Espacio Menosuno: “Broadcast yourself!” 2011 (Madrid). També en galeries més convencionals com, la New Gallery “El Pacto Secreto”(Madrid) 2015.
MECHU LÓPEZ
El món com mercaderia
«La concentració de poder econòmic ha donat a la banca internacional ia les grans corporacions la possibilitat de controlar els mecanismes de l’economia en benefici propi, convertint-la en un casino especulatiu on desenvolupen instruments financers molt sofisticats amb els que practiquen la violència «de guant blanc», un autèntic terrorisme financer que doblega als governs ia les democràcies quan els polítics obliden les seves responsabilitats i deixen desprotegida la població davant els especuladors que s’apoderen dels mercats. El resultat d’una economia en mans de l’oligarquia financera és l’alt endeutament, una ocupació sota mínims i un debilitament de l’Estat del benestar i de la qualitat de vida de les persones, amb l’augment de la pobresa i la desigualtat, i un món a on disminueix la representativitat de les institucions democràtiques i la veu de la ciutadania perd força».
Els amos del món. Les armes del terrorisme financer.
Deute extern, fons voltors, recursos naturals, matèries primeres, petrodòlars… Al casino de l’economia globalitzada, l’especulació descontrolada augmenta la riquesa d’alguns i porta a la pobresa a molts. Gestors de fons especulatius, fons d’inversió immobiliària i plans de pensions mouen milions de dòlars entre països en un sistema financer mundial on el capital es mou vertiginosament d’un mercat a un altre traient benefici de l’explotació.
En la instal·lació podràs trobar commodities de JP Morgan, Morgan Stanley i Goldman Sachs; canviar euros per petrodòlars; o deixar la teva signatura al mapa del deute global.
GENTE ZAFIA
7-Step Master Plan to Feed the Troll
Projecte multidisciplinari, 2015. Role-playing captures de pantalla i textos. Durant unes setmanes, van adoptar la identitat de diversos trolls de creació pròpia, interactuant entre ells i els altres diaris digitals, fòrums infames i twitter, intentant agafar material per sucumbir.
Això és: feminisme, memòria històrica, independència, bous.
Fan i es deixen fer, documentant tot el procés, però molt aviat es donen s’adonen que allà fora, hi ha gent que va de debò. Això per ells.
També en referència a l’anonimat, la maldat i l’estupidesa humana o la democràcia com el gran tumor que és.
I especialment, una cosa molt difícil de plantejar-se en veu alta: TENIM TOTS DRET A L’OPINIÓ PÚBLICA?
Gent barroera (1945, 1979, 1983, 2024) som un amor, però estem una mica ressentits. No sabem enganxar i per això a vegades fem aquestes coses.
MARÍA CAÑAS (Sevilla, 1972)
La mano que trina, vídeo 11′ (2015)
La vida és això que passa mentre mirem el mòbil. Aviat no necessitarem llegir ni parlar, en tindrem prou amb saber udolar. “La mà que treu” foc pels queixals és un mostrari-rebel·lió sobre el costat fosc de la tecnologia, la “tecno-paranoia”, la religió del selfie, les “tecnopaties”, la demència digital, l’obsolescència programada, l’e-waste, el “poshumanismo”…
Fuera de serie, vídeo 40′ (2012)
Un intent de recrear una memòria visual, una mena de torre de Babel feta de visions macabres, emotives, romàntiques, crudísimas, hipercómicas, humor negre i humor blanc, tot aquest fotut espectre que ha posseït impunement durant dècades les nostres rendides retines i rutines. Són moltes hores veient sèries, moltes nits en blanc i en sèrie. Així doncs, obrim-nos als encants d’aquesta galeria de miralls, on cada sèrie és una cara que reflecteix -i en la qual ens veiem reflejados- nostra calidoscòpica psique.
María Cañas aka La Archivera de Sevilla, caníbal audiovisual, col·leccionista, mitòmana, pel·liculera, cibergarrula, buñuelesca, zensualista, salvatge mediàtica …, les seves obres conviden a reflexionar sobre l’estranya barreja de diversió i tremendisme, d’imatgeria lúgubre i sensual que ens envolta, operant en el canibalisme iconogràfic. És directora d’Animalario TV Produccions, una plataforma d’experimentació artística en variats camps: videocreacions, videoclips, instal·lacions, imatge digital, televisions online, projectes a Internet, yoguitech, tallers i gestió culturals. Així com de www.animalario.tv, un contenidor dedicat a la cultura del reciclatge, al creixement personal i al cultiu del foc interior. Cañas dirigeix la seva mirada provocadora cap a situacions i vides al límit i treballa fent videoguerrilla i videoterrorisme.
JAVIER NUÑEZ GASCO (Salamanca, 1971)
Mediogramodefelicidad 2003
Mini DV; PAL; 5:4; color; s/ sonido; 1’55’’; loop. Vídeo filmat en una única presa fixa en què l’artista escriu la paraula felicitat sobre una placa de vidre deixant anar cocaïna pel nas.
Javier Núñez Gasco va estudiar a la Facultat de Belles Arts ia l’Escola d’Arts i Oficis de Salamanca. Actualment viu i treballa a Madrid. Des de 1991 ha realitzat diverses mostres col·lectives i individuals del seu treball a Espanya ia l’estranger. La seva obra es materialitza en diferents suports com el vídeo, la performance, l’escultura i la fotografia.
De les exposicions individuals realitzades destaquen Fora d’Acte, Espai d’Art Contemporani de Castelló (2015); Diálogos Improbables, Nolugar, Lalín, Pontevedra (2012); Como en casa en ningún sitio, Madrid (2005); Miedo Escénico (promoción), Casa de las Conchas, Salamanca (2012); Tres imágenes valen más que mil palabras, Utero Land, Lisboa (2010); On Sale, Espai Ubu, Barcelona (2010); Resting pieces (R.I.P …), Galeria Ms, Madrid (2009); Miserias Ilimitadas, Lda. Pantallas sensibles, DA2 Domus Artium 2002 – Centre d’Art de Salamanca (2007); Resting Pieces (R.I.P.), Galeria T20, Múrcia (2006); Happiness, Galeria Sicart, Vilafranca del Penedès, Barcelona, (2005); Registros, DA2 Domus Artium 2002 – Centre d’Art de Salamanca (2004); Javier Núñez Gasco, Galeria Bores & amp; Mallo, Lisboa, (2004); “Ocio y Juego”, Sala Unamuno, Salamanca, Espanya (2002); Virtual, Galeria Varrón, Salamanca, Espanya (2000).
SEM
A PROPÒSIT DE SEM
“…Al maig de 2015 ha aparegut un nou SEM. Està realitzat amb el mateix esperit que el publicat en 1868-69, tot i que el context no sigui el mateix. La Corona a Espanya segueix vigent i en mans borbòniques, i en el seu procedir hi ha conseqüents diferències. Si el primer SEM atacava la imatge de la reina exposant el seu cos com un agent actiu de la immoralitat imperant, compresa aquesta des del punt de vista del liberalisme burgès, cosa que avui podríem considerar masclista i patriarcal i que fins i tot podria fer veure a Isabel II com una heroïna de l’alliberament femení, els cossos actuals dels nostres monarques semblen estar completament lligats als preceptes d’aquesta mateixa moral burgesa. L’ex reina és una dona de missa i mantellina, a la qual no se li coneixen excessos -no així al seu marit- i l’ex princesa apareix com un ens corporal fraccionat i gairebé desposseït, a la manera de simulacre de la realitat física que proposen els mitjans de comunicació. Avui els escàndols de la Corona tenen més a veure amb certes actituds del neoliberalisme i la cultura de l’avidesa, i no obstant això la seva exposició simbòlic-pornogràfica, fins i tot utilitzada metafòricament i en al·lusió directa a fets recentment esdevinguts, provoquen la virulenta reacció de les institucions . La Corona tracta de no ser objecte de sàtira, com ha fet al llarg de tota la seva història. Però en Democràcia, ostentar un poder, qualsevol d’ells, i pretendre no ser objecte de crítica o sàtira pública apareix com un contrasentit amb efectes molt perillosos per a la llibertat d’expressió i el suport de moltes altres llibertats. Ens correspon a nosaltres, els seus suposats súbdits, evitar que això passi.” Guillermo Espinosa
TEXT COMPLET DE GUILLERMO ESPINOSA SOBRE SEM
GERARD VILARDAGA (Berga, 1977)
QUIMATAQUI
Qui encén la metxa o qui l’atia perquè res canviï?
El 19 de juny de 1987 el comando Barcelona d’ETA col·loca un cotxe bomba al pàrquing de l’Hipercor de Barcelona. La seva explosió provoca la mort de 21 persones, l’atemptat amb més víctimes mortals de l’organització.
10 dies abans de l’explosió, Herri Batasuna havia aconseguit els millors resultats electorals de la seva història amb prop de 370.000 vots, 40.000 dels quals només a Catalunya.
Domingo Troitiño, membre del comando Barcelona va avisar de forma reiterada de la col·locació de l’artefacte a la Guardia Urbana, al mateix establiment i al diari Avui. La policia va decidir no desallotjar el centre comercial. L’any 1994, l’Audiència Nacional va condemnar l’Estat Espanyol a indemnitzar econòmicament les víctimes de l’atemptat per la seva no actuació a Hipercor.
Gererd Vilardaga és llicenciat en antropologia, diplomat en treball social, educador, submarinista i de gran voldria ser James Bond. La seva primera incursió literària seriosa, va anar a Teas + de 30 (Teas, 2008). Poc després, va aparèixer El Convent del tèxtil: biografies mínimes (Edicions del Albí, 2009): un llibre que recull el testimoni de les dones vinculades a una colònia tèxtil del Berguedà. Abans havia treballat en el documental Ciutat abandonada (U. B, 2007) i també ha dut a terme diversos projectes fotogràfics que es van exposar en diferents llocs d’aquest país, sempre amb la complicitat del Konvent.0. Recita poemes al costat del soroll del Primo Gabbiano i fa bastants anys va guanyar alguns premis literaris que no li han fet ric.
RAFAEL BURILLO
A cuchillo
“A ganivet” de Rafael Burillo és una peça pensada com una acció en directe. Com registre de l’acció queda un vídeo de 32 minuts mostrat en una pantalla petita situat sobre un amplificador a volum alt. És una reflexió sobre el sentit com la barrera que travessa del so per arribar a la imatge.
TERESA MARGOLLES (Culiacán, 1963)
Frazada (l’Ombra)
Registre de l’acció del posicionament en l’espai públic d’una flassada muntada sobre una estructura metàl·lica de 1.70 d’alt per 1.90 de d’ample, similar a les que es fan servir en els llocs de carrer.
La tela que projecta l’ombra va contenir el cadàver d’una dona assassinada i va ser recuperada del dipòsit de cadàvers de La Paz, Bolívia.
Fer visible l’ombra és una referència a la violència de gènere. Segons l’Institut Nacional d’Estadística d’aquest país el 87% de dones pateixen algun tipus de violència.
La Paz, Bolívia 2016
Teresa Margolles va estudiar Art a la Direcció de Foment a la Cultura Regional de l’Estat de Sinaloa (DIFOCUR), Ciències de la Comunicació a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i Ciències Forenses al Servei Mexicà Forense. La seva obra artística es centra en explorar les causes socials i conseqüències de la mort.
PERFECT USERS
Juntament amb els altres artistes que han aportat “obra física” a la mostra, vam decidir incloure un projecte purament virtual que, per tant només té existència en “el núvol”, concretament a Facebook.
Es tracta d’un col·lectiu artístic, constituït com a grup de Facebook, compost per diverses “entitats virtuals”, ja que són perfils de Facebook, que segons el funcionament de la xarxa social han sempre correspondre amb persones físiques, però que en molts d’aquests casos no és així. Els membres d’aquest col·lectiu subverteixen les normes d’ús d’aquesta entitat empresarial, que trafica amb les experiències vitals dels seus usuaris, de diferents maneres per aconseguir qüestionar-les, burlar-se de elles i construir una “sub-xarxa social” parasitària imbricada dins de la “matriu Facebook”.
La identitat dels supòsits usuaris darrere dels seus perfils canvia constantment, ja que s’anuncien públicament en les seves biografies els emails i contrasenyes necessàries perquè qualsevol pugui usurpar durant el temps que vulgui aquesta “personalitat virtual”, fins i tot crear i re-mesclar aquest perfil entre un nombre i identitats d’ells desconeguts per a ells mateixos. Si un dels perfils de “Perfect Users” és anul·lat per la companyia, la consegüent pèrdua de treball i connexions realitzades fins al moment per qualsevol usuari normal no passa, i és fàcilment reparat en el si de la seva particular comunitat.
De tota aquesta activitat resulta un torrent d’obra visual en generació i re-barreja constant realitzada per una “identitat col·lectiva” en mutació perpètua, duent a terme una saturació d’imatges i intercanvi de comunicacions que al seu torn es converteixen immediatament en nova informació sense sentit per a la lògica d’aquesta xarxa social.
Link del Grup de Facebook Perfect Users /// Text explicatiu de Perfect Users
Selecció d’àlbums de fotos de membres de Perfect Users: album_1, album_2, album_3, album_4, album_5, album_6, album_7, album_8, album_9.
ACTIVITATS RELACIONADES AMB L’EXPOSICIÓ “ART, ACTIVISME I TERRORISME”
– PAISATGE I VI – Dissabte i diumenge 10/11 desembre 2016
– KANIPCHEN FIT (Holanda) – Diumenge 4 desembre 2016
– CAMÉRA (França) / MUAY (Portugal) / DESLIGADO (Portugal) – Dissabte 26 novembre 2016
– RASTREJO – Diumenge 20 novembre 2016
– NEIL HARBISSON / MOON RIBAS – Dissabte 19 novembre 2016
– CULTURA HACKER / MIQUEL SERRABASSA – Dissabte 19 novembre 2016
– Konvent és l’Antic Teatre – 3, 4 i 5 novembre 2016
– 10 ANYS – 2006 – 2016 SEMANTICA – Dilluns 31 d’octubre 2016
– Asier ETA biok – Divendres 28 octubre 2016 – Xerrada a càrrec del director i actor AITOR MERINO
– BARRIO POPULO (França) – Dimecres 26 octubre 2016
– MILKILO (Saint Etienne / Francia) – Divendres 28 octubre 2016
– CATASTROFE CLUB – Dissabte 22 octubre 2016
– II FESTIVAL DE MICROTEATRE – Dissabte 22 octubre 2016
PREMSA
ARA Play 14/10/2016
Porno i terrorisme al Konvent
REPORTATGE
NACIÓ DIGITAL 14/10/2016 – AIDA MORALES
El Konvent obre el cos i la ment a «l’art, l’activisme i el terrorisme»
NACIÓ DIGITAL 28/10/2016
El Konvent analitza l’entorn i els motius de la banda armada ETA
NACIÓ DIGITAL 18/11/2016